Riscos al reduir l’empoderament a una qüestió purament individual, oblidant la dimensió col·lectiva i comunitària. L’autonomia i la força d’una persona no poden entendre’s fora del teixit social i relacional que ens sosté. Així, l’agència no només es tracta de la capacitat d’actuar sobre el món, sinó també de com les relacions i les estructures comunitàries possibiliten o limiten aquesta capacitat.

Ètica de la interdependència per superar els mecanismes que condueixen a la deshumanització, reconeixent en l’altre no un adversari, sinó un ésser amb el qual compartim un destí comú.

La comunitat no és només un agent passiu en els processos de justícia restaurativa, sinó que juga un paper actiu en la definició i implementació de les solucions. Això empodera els membres de la comunitat, que es veuen com a part d'una solució col·lectiva, la qual cosa contrasta amb els models de justícia retributiva que sovint marginen la comunitat del procés de resolució del conflicte.
Mark Umbreit, un altre reconegut teòric de la justícia restaurativa, sosté que la implicació comunitària en aquests processos no només restaura les relacions danyades, sinó que també enforteix el teixit social, construint comunitats més resilients i capaços de gestionar futurs conflictes (Umbreit, 1994).

El debat sobre l’agència i la capacitat de decisió de les persones sovint es veu travessat per estructures de poder que imposen una mirada paternalista sobre determinats col·lectius. Quan s’exclou una persona o un grup del debat públic sobre les seves pròpies condicions de vida, s’està negant la seva capacitat d’autorepresentació i, en conseqüència, limitant la seva llibertat. Aquesta exclusió reforça la idea que hi ha subjectes polítics plenament reconeguts i altres que, en canvi, han de ser protegits o representats per tercers, desposseint-los així de la seva veu i de la seva capacitat d’acció.
El concepte de víctima sovint s’utilitza per justificar aquesta exclusió. Quan una persona és definida exclusivament com a víctima, sense tenir en compte la seva capacitat de decisió o les seves demandes, es contribueix a una forma de deshumanització subtil, que anul·la la possibilitat que aquesta mateixa persona pugui intervenir en els debats que l’afecten. Aquesta reducció del subjecte a la seva condició de víctima reforça la idea que necessita ser rescatat o tutelat, en lloc de ser escoltat i reconegut com a agent polític amb ple dret.
D’altra banda, la llibertat no ha de ser entesa com un concepte buit o merament formal, sinó com una realitat vinculada a les condicions materials i estructurals que permeten exercir-la. La llibertat d’un individu no depèn únicament d’una absència de coacció externa, sinó també de la seva capacitat real d’actuar dins d’un marc que li permeti decidir sobre la seva pròpia vida. Si es nega aquest espai de decisió, si es bloqueja la possibilitat d’expressar la pròpia experiència en els espais de deliberació col·lectiva, la llibertat es converteix en una idea abstracta, desvinculada de la seva aplicació pràctica.
Per evitar aquestes formes de deshumanització, és necessari construir una concepció de la subjectivitat política que integri tant la vulnerabilitat com l’agència. Reconèixer que una persona pot estar en una situació de risc o opressió no implica negar-li la capacitat d’expressar-se, de decidir i d’actuar sobre la seva pròpia realitat. Una democràcia plena només pot existir quan tots els subjectes, independentment de la seva condició social, econòmica o simbòlica, tenen accés a espais de debat on la seva veu sigui escoltada i reconeguda.